Les hores
Hem remogut les terres
blanes dessota uns roures
i hem menjat unes móres
Els teus llavis tenien
aquest to suavíssim
de les llunes d’octubre
–porpres, grisos, vermells…–
i, lentes, les parpelles
et minvaven en plecs
de nit i de silenci.
L’instant branca pertot
amb serenor de pluges
innúmeres i sorra.
Resta només el so,
humit i fosc, dels arbres.
Quin vent remou les branques
–les més altes–
de les hores?
Serà de nit.
Fremirà un tel
de llum i amb ell
el blanc dels ulls,
el blau immens
del cel d’hivern.
¿Quin serà el gest
més pur, més breu,
més versemblant
que no direm?
«N’he viscut molts
de dies, nits
també, nits netes,
nits de tardor,
a mitja llum
–sols ens besàrem,
callats, els ulls,
les galtes tendres,
els dies, lents.»
Lentes les formes
nascuts dels ocres
que tu, furtiva,
dolça, imposaves
–neguit dels cossos
que despuntaven
humils i greus
de cap remor.
Lents els cabells
vermells o negres
–platja sense ones
i aire esbullant-se
d’estius viscuts
o anys que no foren.
«Tots els estius
l’herba està seca,
com de paper,
un paper groc,
un paper brut,
un dibuix vell:
nits com de dia
–fosques, en prosa–:
un sostre blanc,
llum de carrers,
lluny, els cafès...
«Serà de nit
entre els teus dits
suaus, humits…»
La por i el bri
de mi nascuts
ran dels teus llavis
–«els mots que deies
sempre tan tendra»–,
l’olor de móres,
i els falsos gebres »
Del mar el crit
i encara el món;
el xop silenci
La Cantàrida
0 comentaris:
Publica un comentari