Podeu veure més imatges i videos seguint aquest enllaç.
Salut, alegria i altres drogues!
La Cantàrida
16 de novembre de 2011
Fotos del recital de Laia Martinez, Miquel Perelló i Pau Vadell a la Biblioteca de Cort
Aquí teniu algunes imatges resultant del recital que Laia Martinez, Miquel Perelló i Pau Vadell feren ahir (15/11/11) a la Biblioteca de Cort.
Podeu veure més imatges i videos seguint aquest enllaç.
Salut, alegria i altres drogues!
La Cantàrida
Podeu veure més imatges i videos seguint aquest enllaç.
Salut, alegria i altres drogues!
La Cantàrida
9 de novembre de 2011
Recital de Laia Martinez, Miquel Perelló i Pau Vadell a la Biblioteca de Cort
La Biblioteca de Cort i Edicions Documenta Balear es complauen a convidar-vos al
Recital poètic amb els autors de «La Cantàrida»
Laia Martinez, Miquel Perelló i Pau Vadell
el proper dimarts 15 de novembre a les 19.30h
a la Biblioteca de Cort
(Plaça de Cort, 1. Palma)
L'entrada és gratuïta.
Hi estau tots convidats.
No us ho perdeu!
Recital poètic amb els autors de «La Cantàrida»
Laia Martinez, Miquel Perelló i Pau Vadell
el proper dimarts 15 de novembre a les 19.30h
a la Biblioteca de Cort
(Plaça de Cort, 1. Palma)
L'entrada és gratuïta.
Hi estau tots convidats.
No us ho perdeu!
Salut, amor i altres drogues!
La Cantàrida
La Cantàrida
6 d’octubre de 2011
Pròximament: «Quadern primer» de Jaume Coll
Vos oferim un petit tast de «Quadern primer», de Jaume Coll, una de les properes novetats de La Cantàrida que podreu gaudir ben aviat:
Les hores
Hem remogut les terres
blanes dessota uns roures
Els teus llavis tenien
aquest to suavíssim
de les llunes d’octubre
–porpres, grisos, vermells…–
i, lentes, les parpelles
et minvaven en plecs
de nit i de silenci.
L’instant branca pertot
amb serenor de pluges
innúmeres i sorra.
Resta només el so,
humit i fosc, dels arbres.
Quin vent remou les branques
–les més altes–
de les hores?
Les hores
Hem remogut les terres
blanes dessota uns roures
i hem menjat unes móres
Els teus llavis tenien
aquest to suavíssim
de les llunes d’octubre
–porpres, grisos, vermells…–
i, lentes, les parpelles
et minvaven en plecs
de nit i de silenci.
L’instant branca pertot
amb serenor de pluges
innúmeres i sorra.
Resta només el so,
humit i fosc, dels arbres.
Quin vent remou les branques
–les més altes–
de les hores?
Dits
Serà de nit.
Fremirà un tel
de llum i amb ell
Serà de nit.
Fremirà un tel
de llum i amb ell
el blanc del rostre,
el blanc dels ulls,
el blanc dels ulls,
el blau immens
del cel d’hivern.
¿Quin serà el gest
més pur, més breu,
més versemblant
que no direm?
«N’he viscut molts
de dies, nits
també, nits netes,
nits de tardor,
a mitja llum
–sols ens besàrem,
callats, els ulls,
les galtes tendres,
els dies, lents.»
Lentes les formes
de tants capvespres
nascuts dels ocres
que tu, furtiva,
dolça, imposaves
–neguit dels cossos
que despuntaven
humils i greus
de cap remor.
Lents els cabells
vermells o negres
–platja sense ones
i aire esbullant-se
d’estius viscuts
o anys que no foren.
«Tots els estius
l’herba està seca,
com de paper,
un paper groc,
un paper brut,
un dibuix vell:
nits com de dia
–fosques, en prosa–:
un sostre blanc,
llum de carrers,
lluny, els cafès...
«Serà de nit
entre els teus dits
suaus, humits…»
La por i el bri
de mi nascuts
ran dels teus llavis
–«els mots que deies
sempre tan tendra»–,
l’olor de móres,
i els falsos gebres »
Del mar el crit
i encara el món;
el xop silenci
dels teus dits, meus.
Salut!
La Cantàrida
La Cantàrida
Pròximament: «Anatema» de Pere Perelló
Vos oferim un petit tast d'«Anatema», de Pere Perelló i Nomdedéu, una de les properes novetats de La Cantàrida que podreu gaudir en breu:
9
Atès que la nit
Conviu amb l’ocell
Carreg el fusell
I esper l’esgarip
Dispar sense esment
Al cel ennegrit
I em pren el podrit
Perfum d’un lament
La culpa és un vent
Que escampa l’oblit
I esgrana en el pit
Paraules d’argent
No forja l’instint
Cap lluna d’acer
Ni accepta el Nauxer
Refús del convit
Atès que la nit
Conviu amb l’ocell
Carreg el fusell
I esper l’esgarip
9
Atès que la nit
Conviu amb l’ocell
Carreg el fusell
I esper l’esgarip
Dispar sense esment
Al cel ennegrit
I em pren el podrit
Perfum d’un lament
La culpa és un vent
Que escampa l’oblit
I esgrana en el pit
Paraules d’argent
No forja l’instint
Cap lluna d’acer
Ni accepta el Nauxer
Refús del convit
Atès que la nit
Conviu amb l’ocell
Carreg el fusell
I esper l’esgarip
13
S’han llibrescat les veures del per quan?
Canta al contrat si roses desesfan
Les tan perllunyes fosques del tam-tam
Fan desat fum fan brusques com de fam
Fan fam fan fum fan pim pam pim pam pum
S’han desllescat les closques sense fum
Per dins les llunes llosquen albercocs
I tels de xum com rosques dins els rocs
No fan pixam als peixos sense llum
Que els pescadors despequen de besllum
Si al llac llucat dessalpen de la fam
Canta al contrat i roses desesfan
Les tan perllunyes fosques del tam-tam
S’han llibrescat les veures del perquan!
S’han llibrescat les veures del per quan?
Canta al contrat si roses desesfan
Les tan perllunyes fosques del tam-tam
Fan desat fum fan brusques com de fam
Fan fam fan fum fan pim pam pim pam pum
S’han desllescat les closques sense fum
Per dins les llunes llosquen albercocs
I tels de xum com rosques dins els rocs
No fan pixam als peixos sense llum
Que els pescadors despequen de besllum
Si al llac llucat dessalpen de la fam
Canta al contrat i roses desesfan
Les tan perllunyes fosques del tam-tam
S’han llibrescat les veures del perquan!
11 d’agost de 2011
Fotos de la presentació d'Envit-i-gatge a Sencelles
Heus ací les fotos de la presentació d'Envit-i-gatge el passat dilluns 8 d'agost al pati de les Escoles Velles de Sencelles. La presentació, en el marc de les festes del poble, va ser tot un èxit d'assistència.
Moltes gràcies a tots els que ho vareu fer possible!
29 de juliol de 2011
Presentació d'«Envit-i-gatge» a Sencelles
Ens complau convidar-vos a la presentació d'
Envit-i-gatge
de Pere Bergas
el proper
dilluns 8 d'agost a les 20.30h
al pati de Ses Escoles Velles de Sencelles
Poesia a la fresca!
Vos hi esperam, salut!
La Cantàrida
Envit-i-gatge
de Pere Bergas
el proper
dilluns 8 d'agost a les 20.30h
al pati de Ses Escoles Velles de Sencelles
Poesia a la fresca!
Vos hi esperam, salut!
La Cantàrida
25 de juliol de 2011
Pere Perelló ressenya «La transformació de la Nit en Incendi»
L'escriptor i poeta Pere Perelló i Nomdedéu publica una ressenya de «La transformació de la Nit en Incendi» de Miquel Perelló al sumplement cultural "L'Espira" del Diari de Balears (23/07/11), aquí vos la transcrivim:
El corredor de fons ben acompanyat («La transformació de la Nit en Incendi» de Miquel Perelló)
Si la literatura fos una carrera on hi guanya el primer que arriba, no perdria el temps escrivint aquestes línies. Tampoc no existiria la Bíblia ni cap altre dels llibres sagrats. Però ni això es tracta de literatura, «la poesia com a gènere literari no m’interessa el més mínim», ni tampoc -i que em perdoni l’autor per deixar òrfena de correlat la seva confessió- de poesia, que no és pobre ni parenta, tot i que, sovint, pel fet d’aspirar a tota la herència, acabi en la més absoluta inòpia. La cosa, doncs, a la qual anomenaré escriptura, és més moderna que el modern imperatiu de l’originalitat i, fins i tot, més poèticaque la mateixa poesia.
«La transformació de la Nit en Incendi», de Miquel Perelló, sotmet les inquietuds ja presents al seu fulgurant primer llibre, «Libèl·lula», a certa manera de fer que, en un exercici poc habitual d’honestedat, el mateix autor ens confessa deutora del cicle del canvi de Miquel Bauçà: tant en l’estructuració, com en els usos lingüístics i temàtics, estalviant-se, això sí, l’ús de l’heptasíl·lab -que al meu parer fou un dels gestsmés fondos i subtils del felanitxer-. D’entre els altres mestratges confessats -Blai Bonet, Bartomeu Fiol, Nietzche, Freud, l’Antic Testament, els materialistes francesos, Onfray o els pensadors jueus com Buber-, és l’alè del filòsof del martell aquell que més s’hi ensuma: les crítiques al nacionalisme -com a ideologia- i al poble mallorquí -tan justes i necessàries!-, el vitalisme, certa impostació messiànica, o la postulació de l’homo poeticus com a model d’home nou; la qual, tanmateix, em sembla massa ancorada en la versió idealista i romàntica, potser obsoleta avui dia enfront d’altres aventures més orgàniques i menys egocèntriques del pensament. És destacable també la seva al·lusió al judaisme de la diàspora com a model d’existència tribal desterritorialitzat i desinstitucional, tot i que tengui cert aire derrotista i, en alguns moments, les referències a la religió d’Abraham puguin arribar a embafar.
Allà on potser Miquel Perelló s’engruna més els dits és en la qüestió de la identitat, la deconstrucció de la qual subratlla discursivament -¿com no, amb els mestres de la sospita que l’acompanyen?-, però d’una manera que xoca tant amb l’ús acrític, sovint efusiu i aclaparador, que fa de la primera persona del singular; com, sobretot, per certa obsessió amb donar garrotades al feminisme,
agafant la part pel tot i oblidant que precisament és en l’àmbit dels feminismes que es troba la punta de llança de les filosofies i ideologies que posen setge
definitiu a la fal·làcia de la identitat i, per tant, al fonament de la barbàrie metafísica d’Occident.
Esmenes a part, hi ha més guspires que cendres encabides en un llenguatge que traspua poesia, no tant cap als sentits ans cap al cervell, i a través del qual, com poques vegades, allò local abraça l’universal. Si d’aquí a dos mil anys a algú se li acut convertir el cicle del canvi de Bauçà en quelcom així com un Cànon Sagrat d’alguna nova «re-lligació», nom’estranyaria que Transformació de la nit en Incendi hi ocupés un lloc destacat, qui sap si com a Llibre Sapiencial. L’escriptura, al cap i a la fi, no sap de noms i marques i allò que val, val, amb les seves virtuts i defectes; i aquesta escriptura llibertària de Miquel Perelló té molt de recorregut de fons.
El corredor de fons ben acompanyat («La transformació de la Nit en Incendi» de Miquel Perelló)
Si la literatura fos una carrera on hi guanya el primer que arriba, no perdria el temps escrivint aquestes línies. Tampoc no existiria la Bíblia ni cap altre dels llibres sagrats. Però ni això es tracta de literatura, «la poesia com a gènere literari no m’interessa el més mínim», ni tampoc -i que em perdoni l’autor per deixar òrfena de correlat la seva confessió- de poesia, que no és pobre ni parenta, tot i que, sovint, pel fet d’aspirar a tota la herència, acabi en la més absoluta inòpia. La cosa, doncs, a la qual anomenaré escriptura, és més moderna que el modern imperatiu de l’originalitat i, fins i tot, més poèticaque la mateixa poesia.
«La transformació de la Nit en Incendi», de Miquel Perelló, sotmet les inquietuds ja presents al seu fulgurant primer llibre, «Libèl·lula», a certa manera de fer que, en un exercici poc habitual d’honestedat, el mateix autor ens confessa deutora del cicle del canvi de Miquel Bauçà: tant en l’estructuració, com en els usos lingüístics i temàtics, estalviant-se, això sí, l’ús de l’heptasíl·lab -que al meu parer fou un dels gestsmés fondos i subtils del felanitxer-. D’entre els altres mestratges confessats -Blai Bonet, Bartomeu Fiol, Nietzche, Freud, l’Antic Testament, els materialistes francesos, Onfray o els pensadors jueus com Buber-, és l’alè del filòsof del martell aquell que més s’hi ensuma: les crítiques al nacionalisme -com a ideologia- i al poble mallorquí -tan justes i necessàries!-, el vitalisme, certa impostació messiànica, o la postulació de l’homo poeticus com a model d’home nou; la qual, tanmateix, em sembla massa ancorada en la versió idealista i romàntica, potser obsoleta avui dia enfront d’altres aventures més orgàniques i menys egocèntriques del pensament. És destacable també la seva al·lusió al judaisme de la diàspora com a model d’existència tribal desterritorialitzat i desinstitucional, tot i que tengui cert aire derrotista i, en alguns moments, les referències a la religió d’Abraham puguin arribar a embafar.
Allà on potser Miquel Perelló s’engruna més els dits és en la qüestió de la identitat, la deconstrucció de la qual subratlla discursivament -¿com no, amb els mestres de la sospita que l’acompanyen?-, però d’una manera que xoca tant amb l’ús acrític, sovint efusiu i aclaparador, que fa de la primera persona del singular; com, sobretot, per certa obsessió amb donar garrotades al feminisme,
agafant la part pel tot i oblidant que precisament és en l’àmbit dels feminismes que es troba la punta de llança de les filosofies i ideologies que posen setge
definitiu a la fal·làcia de la identitat i, per tant, al fonament de la barbàrie metafísica d’Occident.
Esmenes a part, hi ha més guspires que cendres encabides en un llenguatge que traspua poesia, no tant cap als sentits ans cap al cervell, i a través del qual, com poques vegades, allò local abraça l’universal. Si d’aquí a dos mil anys a algú se li acut convertir el cicle del canvi de Bauçà en quelcom així com un Cànon Sagrat d’alguna nova «re-lligació», nom’estranyaria que Transformació de la nit en Incendi hi ocupés un lloc destacat, qui sap si com a Llibre Sapiencial. L’escriptura, al cap i a la fi, no sap de noms i marques i allò que val, val, amb les seves virtuts i defectes; i aquesta escriptura llibertària de Miquel Perelló té molt de recorregut de fons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
